D'ençà la publicació del llibre, m'han fet força entrevistes (vegeu menú lateral) però encara poques crítiques. En va sortit una al Quadern d'El País feta per en Ricard Vilaregut, no disponible digitalment, que també analitzava el llibre d'Alfons López Tena, Catalunya sota Espanya. Portava per títol La fi d'un tabú i es parlava de l'increment de l'independentisme i es felicitava per l'aparició d'un llibre que donava a conèixer una part per molts desconeguda de la realitat catalana. També acaba de sortir una critica d'Anna Buscallada publicada a llibertat.cat amb el títol de l'Esquerra independentista amb reticències. Tot i valorar l'actualització que suposa, es lamenta que no s'hagi fet des de l'òptica de l'Esquerra Independentista i que no es tinguin en compte alguns temes importants. Podeu consultar aquí la crítica, així com participar en aquest fòrum que el mateix equip de redacció de llibertat.cat ha obert al racó català.
3 comentaris:
Una altra crítica des de llibertat.cat en la mateixa línia, aquest cop per Antoni Rico de la CUP de Girona.
http://www.llibertat.cat/content/view/1218/1/
L’Esquerra Independentista avui: entre la interpretació i la realitat
Per Antoni Rico i Garcia. Llicenciat en Història Contemporània i Antropologia social. Militant de la CUP de Girona i membre del secretariat nacional de la CUP
Des de fa uns anys observem, molts cops amb una mica de perplexitat, un cert interès acadèmic sobre l’evolució i existència de l’Esquerra Independentista catalana. Des dels llibres publicats pel periodista David Bassa, molt centrats en la repressió que ha patit el moviment, al darrer publicat pel sociòleg Roger Buch, s’han dit moltes coses i molts cops amb una pobre anàlisi de la realitat.
De fet, des del meu humil punt de vista, llevat dels llibres del senyor Bassa i els propis escrits per diferents organitzacions del moviment –recordem Tornen els grisos publicat per Alternativa Estel o l’exhaustiu recull de l’experiència independentista estudiantil editat per la CEPC-, la resta són pura palla pseudoacadèmica. No voldria semblar prepotent ni dogmàtic, però sincerament és el que pense. Un exemple: La temptació armada a Catalunya de Ricard Vilaragut. Aquest llibre, molt més documentat que d’altres posteriors, acaba realitzant una reflexió gairebé messiànica on es sentencia dient, més o menys, que l’aparició d’una organització armada de caràcter independentista i revolucionària als Països Catalans és una il·lusió de quatre il·luminats que la societat catalana mai acceptaria. Aquesta reflexió, digna d’un futuròleg més que d’un científic social, em sembla totalment gratuïta i, fins i tot, acientífica. Els fets històrics, l’aparició de segons quins fenòmens socials com pot ser la lluita armada o d’altres, no deixen de ser conseqüència o producte del moment històric en què es produeixen. Intentar analitzar el futur des d’una visió purament presentista no aporta res ni al debat acadèmic ni a la realitat social. No seré jo qui afirme el contrari que Vilaragut, però el que si que tinc clar és que no és la meva feina endevinar el futur d’aquest país. No tinc aquesta capacitat visionària.
Però centrem-nos en el darrer llibre editat sobre aquest tema: L’Esquerra Independentista avui de Roger Buch. Jordi Porta ens diu al pròleg que Buch “fa una anàlisi rigorosa i exhaustiva del que ha donat de si el moviment independentista en gairebé totes les seves possibles manifestacions”. No és aquesta la sensació que ens ha quedat després de llegir-lo, la veritat. Publicat a escassos dies de les darreres eleccions municipals, el dia 27 de maig a les dotze de la nit ja li quedava caduc un dels capítols: el dedicat a la Candidatura d’Unitat Popular. És el que té parlar sobre fets que no estan tancats i acabats. Analitzar el present comporta aquestes sorpreses d’última hora: els resultats de les europees no van alimentar cap “al·lèrgia habitual” del moviment respecte a les urnes. Però hi ha coses més interessants en aquest llibre que m’agradaria ressaltar. S’ha de dir, però, que el propi autor ja es cura en salut en la introducció quan diu que “aquest llibre no té ànim científic, és eminentment divulgatiu” i, fins i tot, reconeix que molts cops està més basat en la interpretació que l’anàlisi. Però clar, com pot diferenciar el lector aquelles parts inspirades en la realitat i aquelles que són pura interpretació? Primer problema, doncs. De fet, el títol del llibre, tenint en compte el seu contingut, s’apropa més a la interpretació que a la realitat. M’explique. Teòricament ens trobem davant d’un llibre que parla i descriu l’Esquerra Independentista catalana actual. Malgrat tot, quan comencem a llegir veiem que allò que l’autor considera objecte d’estudi dins d’aquest terme tan concret és força ample i centrat, sobretot, en la necessitat personal d’omplir pàgines. Per començar ajunta dos sectors de l’independentisme que, almenys que jo sàpiga, actualment no formen part d’un mateix moviment. I és que l’Esquerra Independentista és una cosa i ERC i les seves joventuts una altra. Jugar a la confusió no ajuda res a solucionar tots els dubtes que el propi autor diu voler aclarir al lector. Però el cacao mental més gran comença quan a banda de les organitzacions polítiques citades, també apareixen en escena les JNC o Unió de Joves, pel simple fet de fer servir l’estelada com a símbol. No estàvem parlant de l’Esquerra Independentista? Doncs això. Si el senyor Buch volia fer un llibre sobre l’independentisme en general o sobre l’anomenat independentisme sociològic, ho tenia molt fàcil: ja el té fet, només li ha de canviar el títol.
Per altra banda, també voldria parlar sobre “l’anàlisi rigorosa i exhaustiva” que fa l’autor. Per començar trobem errades en els propis noms de les organitzacions que vol analitzar: la CAJEI és la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista no d’Assemblees Juvenils com afirma Buch. Però no sols això. Trobem errades també quan se li adjudiquen certes activitats a segons quins col·lectius i organitzacions concretes. Per exemple, al llibre es diu que el Casal Independentista el Forn organitza Festes Majors. No sé si l’autor es refereix a les Fires Alternatives organitzades per diferents sectors de l’esquerra gironina com a Festes Majors. Si és així, l’errada esdevé fruït altre cop de la interpretació i caldria especificar millor l’objecte sobre el qual estem parlant. De la mateixa manera, el 5 de juny de 2006, no va entrar cap trentana de joves maulets a la sala on els membres de l’aleshores plataforma d’intel·lectuals espanyolistes Ciudadanos de Cataluña volia fer una xerrada a Girona. Finalment, tampoc és cert que siga Maulets, una organització juvenil, la que mobilitze i convoque de manera exclusiva la manifestació de dues mil persones de l’11 de setembre a Girona. No senyor Buch. La convocatòria gironina es fa des de fa uns quants anys conjuntament entre la CUP –que a Girona l’EI considera el referent polític- i Maulets –la nostra organització juvenil. Aquest fet de convocar i organitzar junts és el que ha ajudat a crear un moviment estructurat amb certa capacitat mobilitzadora. De fet, totes aquestes errades que esmente, que segurament seran moltíssimes més, em dóna la sensació que són fruït d’una certa flexibilitat a l’hora de recollir les dades. Flexibilitat produïda per dos motius: per la manca de cientificitat –no s’ha entrevistat ni consultat a cap militant de l’EI de les zones esmentades al llibre per exemple- i, per altra banda, per la pura interpretació de tot aquell material que ha caigut en mans de l’autor. I clar, totes aquestes febleses es veuen multiplicades quan l’autor intenta analitzar la realitat de l’EI de zones del país com les Illes o el País Valencià.
No vull acabar el meu article sense animar als militants de l’Esquerra Independentista a posar sobre la taula la seva opinió respecte el llibre. Fer això ajudarà a entendre millor el que s’ha escrit o, com a mínim, a explicar la realitat d’un moviment que és molt més complex que el que se puga dir en 314 pàgines. És d’agrair que, en un món on tot allò que no és políticament correcte o no forma part del sistema és directament censurat i amagat, es parle d’opcions polítiques com la que representa l’EI catalana. Encetar un debat sobre el futur de l’Esquerra Independentista i la seua praxis política és important si volem avançar en els nostres objectius. Fins i tot, podríem dir que és necessari. Reflexionar i fer autocrítica és un dels eixos fonamentals en tot procés de canvi polític i de construcció nacional. Però una sola cosa: fem-ho amb rigorositat.
Més coses del llibre: la revista Poble mai es va fer des de Tarragona. Tot el seu consell redactor era de Barcelona. Simplement tenien el registre, heretat d'una altra revista per coses de la vida, a la capital del Tarragonès. Senyor Buch ens hem d'informar una mica més i no interpretar tant que després passa el que passa.
Publica un comentari a l'entrada